Construida es construí entorn el 1.231, és d’origen romànic tot i que amb el pas del temps ha sofert modificacions. En els seus orígens actuava com un antic castell de defensa, posteriorment erigida canònicament com a monestir de monges agustinianes, santuari per ermitans, refugi de bandolers i escenari de dimonis, bruixes i bruixots. Diverses llegendes entorn el pou i el Sant Crist complementen l'interès de la visita a aquest indret tan especial.
Situada sobre un alt i ampli meandre del riu Ter, a 300 metres d'alçada, dins la finca privada de Salou. Es pot arribar a l'ermita caminant o en bicicleta seguint la pista senyalitzada, no està permès en cap cas abandonar la pista ni accedir a les propietats privades.
Es pot passejar lliurement pel claustre i l’exterior de l’ermita.
Per visitar-la per dins o bé celebrar-hi algun ofici cal trucar a la parròquia de Sant Pere, tèlf. 938 540 103
Tot i que els orígens de Conangle són desconeguts, és probable que la causa de la seva construcció es degués al domini feudal del terme i del poblament. Segons Antoni Pladevall, el lloc de Conangle s'esmenta per primera vegada el 980 quan Isarn, fill de Sal·la de Conflent féu testament i deixà i disposà sobre béns situats a Voltregà, Orís i Conangle.
L'església es construí entorn el 1231, quan es féu una deixa a Santa Maria de Conangle. En els anys successius es documenten diversos llegats testamentaris en els quals es fan disposicions sobre la capella. En aquest sentit, a l'Arxiu Parroquial de Roda de Ter (APR), hi ha un document de 1239 que es refereix a Santa Magdalena com un antic castell de defensa adquirit pels rectors de Sant Pere de Roda a un tal Arnald.
Cap a les darreries del segle XIII, s'hi va aplegar una comunitat de religioses que fou erigida canònicament com a monestir d'augustinianes sota la direcció de la priora Maria del Bosch el 1304. El 25 de novembre de 1304, el rector de Sant Pere de Roda, Dalmau Anglès, aprovà el determini pel qual la Maria del Bosch es comprometia a residir permanentment a la capella junt amb altres dones devotes que hi volguessin conviure en comunitat i portar l'hàbit segons la regla de Sant Agustí; alhora que se l'obligava a rebre les almoines ofrenades pels fidels i millorar el patrimoni de la capella per tal de garantir-ne la conservació i el manteniment del culte. Una vegada que el bisbe de Vic va aprovar la institució de la congregació, s'originà una minúscula comunitat (mai va sobrepassar el nombre de quatre o cinc religioses) formada per pietoses dones i donzelles que s'encarregà d'administrar les donacions de terres i masos dels voltants aportades pels fidels.
Des de la seva fundació, el petit reducte monàstic anà augmentant el patrimoni a través de llegats i fundacions, entre els que es registren deixes de terres fetes pels propietaris dels masos del Bosch, del Mas i de la Bauma, el domini directe dels quals també fou cedit per la vescomtessa de Cabrera el 1326. A mitjan segle XIV, el vigatà Bernat de Costes va instituir-hi un benefici presbiterial que assegurà la celebració normal del culte i el servei religiós a la comunitat, gràcies als censos i rèdits gravats sobre terres situades a Santa Eulàlia de Riuprimer prop del camí d'Alboquers "cuyos derechos y honores, además del dominio directo y alodial fueron comprados por la comunidad en 1348 por el precio de mil sueldos al caballero Ramon de Dosrius, hijo y heredero de Alamanda de Muntanyola" (PLADEVALL, 1984).
El 1375 es compararen unes terres a l'hereu del manso Bosch, propietat alodial dels senyors de Savassona, i s'amplià l'extensió de la propietat a l'entorn de la capella. L'edifici de l'església s'amplià i reformà amb motiu de la consagració de l'altar, celebrada el 27 de maig de 1376 pel bisbe Francesc, titular de Cunaviense, amb llicència del bisbe de Vic, qui també beneí el cementiri adjunt, construït per donar sepultura a les religioses. Aquell mateix any es canvià l'advocació de la capella, de Santa Maria a Santa Maria Magdalena (JUNYENT, 1955-1957).
Disposem de nombrosos documents i notes històriques referents a actes d'administració, compra vendes, censos, fundacions i almoines que permeten resseguir la trajectòria de la congregació de religioses instal·lada a Conangle. Tenim constància de la presència de diferents priores o majorales al capdavant de la comunitat. A la fundadora Maria del Bosch, la succeïren sor Elisenda Rossell (1348), sor Benvinguda de Puig-mitjà (que esdevingué majorala el 1375), sor Elisenda Çabeuredor (1391-1410) i sor Catalina Guasch, esmentada el 1421. A l'any 1404, durant el priorat d'Elisenda Çabeuredor, el bisbe de Vic Berenguer, a petició del rector de Roda, confirmà la fundació un segle abans de l'orde de les monges augustinianes, ara magdalenes, sota la regla de Sant Agustí.
Les guerres, epidèmies i despoblacions de mitjan segle XIV i XV, foren el detonant d'una profunda crisi econòmica que originà una davallada important de les rendes percebudes per a la comunitat de religioses instal·lada a Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys de penúries i dificultats només s'hi celebrava missa els diumenges, i els dies que podien sufragar-la els rectors de Sant Pere de Roda. La crisi econòmica i la manca de seguretat de les monges, motivaren que entorn el 1450 la comunitat es traslladés a Barcelona, a la casa que fou de Gabriel Roca, al carrer de la Canuda, on s'establí el convent de germanes augustinianes, que va subsistir fins a l'esclat de la Guerra Civil.
Aleshores, la capella va romandre com a santuari amb la presència d'uns ermitans que en tenien cura nomenats i administrats pel rector de Roda. Però com que les rendes devien ser insuficients per viure, el 1519, el bisbe de Vic els autoritzà a recollir almoines a tota la diòcesi. Segons consta en un document de 1513, entre els ermitans s'esmentava un tal mestre Maties que exercí de metge o curandero. Amb el pas dels anys es perdé la pista dels ermitans i, probablement, foren substituïts per simples masovers residents a la casa adossada que hi havia a la capella (JUNYENT, 1955-1957). De tota manera, a finals del segle XVII, Josep Mas de Roda, ciutadà honrat de Barcelona, constava com a "obrer" de Santa Magdalena.
El lloc de Conangle, igualment com a Casserres, fou durant l'època moderna refugi de bandolers i escenari favorit de dimonis, bruixes i bruixots. Està documentada l'estada el 1610 del bandoler Perot Rocaguinarda refugiat als boscos de Santa Magdalena amb una partida de 200 homes, i perseguits per soldats, membres del Sometent i la Unió de Vic. Així mateix, aquests verals també destacaren per la presència de criatures màgiques i misterioses.
El 1927, la família Baurier arribà a un acord amb el bisbat de Vic per a la compra del sòl ocupat pel conjunt constructiu de Santa Magdalena, però no dels edificis en si, que continuaren depenent del bisbat. Les escriptures estipulaven que els nous propietaris es comprometien a preservar, conservar i mantenir la capella, mentre que el bisbat es reservava la jurisdicció canònica i el manteniment del culte i el servei religiós. D'aquesta manera, els Baurier esdevingueren els avaladors de l'ermita de Santa Magdalena de Conangle. En aquells anys encara hi havia el casal adossat a l'església on s'estaven els masovers que conreaven les terres de l'ermita, i probablement no s'enderrocà fins poc abans de la guerra.
Durant la Guerra Civil la capella no va patir destruccions remarcables a nivell d'edificació, però els milicians cremaren un Sant Crist de fusta molt venerat que hi havia en una de les capelles contigües a la nau principal i del que només se'n conserven els claus (BAURIER, 2004).
Entorn el 1955, l'ermita de Santa Magdalena de Conangle fou restaurada per la família Baurier que manà fer-hi algunes obres de reforma, recuperant-ne l'ús i la devoció per a tota la comarca: enjardinaren els voltants, arranjaren els camins d'accés, i el 1960 hi adossaren el claustre neoclàssic del convent de carmelites descalços de Sant Josep de Vic, que l'any 1984 fou cobert amb teules (ORRIOLS, 1984). Des d'aleshores ençà i fins al tancament de la colònia de Salou, s'hi feren diverses festes patronals i encara avui s'hi celebren cerimònies religioses, sobretot casaments, de persones devotes i gent que ho sol·liciten. Tanmateix, el factor distància l'ha condemnat a l'ostracisme ja que està situada en un lloc de difícil accés.
Els edificis que avui podem veure formen un conjunt en bon estat de conservació, que des dels seus orígens remots s'ha anat modificant. L'origen romànic hi és ben palès en l'articulació originària de l'edifici, i no es pot descartar que l'origen fos més remot.
A la planta de l'església actual es distingeixen dues parts molt diferenciades. L'una és l'absis i l'altra la nau. L'absis és de planta molt vistosament trapezial, cobert amb volta de punt d'ametlla, poc acusat, i en el mur del fons de l'absis hi ha un nínxol excavat al mur, com si hagués estat fet per ubicar-hi una imatge.
La resta de la nau és també de planta trapezial amb el cantó petit del trapezi a l'absis i el gros a la façana de ponent. Aquesta part sembla respondre a una segona fase de construcció, encara que també romànica, amb la qual hom pot distingir dues portes. L'una al mur de costat de migjorn, feta amb dovelles petites, que té a la seva dreta entrant una finestra de doble esqueixada. L'altra al mur de ponent amb dovelles de mides grosses, d'època ja gòtica, sobre la qual hi ha una petita finestra feta també amb dovelles. La nau és coberta amb dos vessants i amb teules recollint les aigües perquè vagin a parar a una cisterna situada just al costat del mur de tramuntana de la capella.
L'aparell dels murs en la part romànica, és de pedres desiguals, que només han estat carejades deixant veure el morter, i sense cura per seguir un ordre en la col·locació de les pedres. L'aparell que presenten els murs de la part de l'absis no deixa entreveure res de significatiu, i sembla ésser que els murs foren refets en el moment en què hi fou afegit el campanar. Les façanes no tenen cap mena de decoració. En època barroca s'hi feren les addicions pròpies d'aquesta època que hom hi pot veure. Consisteixen en la construcció de dues capelles laterals, un campanar de planta quadrada amb teulada de quatre vessants de lloses amb barbacana, amb aiguafonts i gàrgoles.
En conjunt, l'edifici és una construcció rural que palesa els models constructius del període de transició entre l'arquitectura romànica i les noves formes gòtiques (ORRIOLS, 1984).
LLEGENDA DEL POU DE SANTA MAGDALENA A Santa Magdalena, hi ha un pou, a darrera l'ermita, d'on en treien les criatures. Deien que els nens eren a dormir a dins el pou, i quan la canalla mirava cap avall veien els ullets dels nens que des de dins el pou els miraven. Quan veien això és que havia arribat el temps de sortir i llavors la llevadora treia les criatures del pou.
LLEGENDA DEL SANTCRIST DE SANTA MAGDALENA A dins de l'ermita hi ha un santcrist. Al santcrist li creixien les ungles i l'ermitana les hi tallava. Era molt apropiat per a les dones prenyades. També el treien quan convenia que plogués (ROVIRÓ, 2000).
El Bisbat de Vic.
Per realitzar-hi un casament o missa, cal que truqueu a la Parròquia de Sant Pere de Roda, telèfon 938 540 103
