Castell de s'Avellana

Un castell-fortalesa, documentat des del 1067, actualment es poden visitar les restes que es conserven del que van ser els murs, una escala i la base d’una torre. Les seves muralles s’arrapen a dues grans penyes unides per la plana superior. Tant les penyes sobre les que s’aixequen les parets com la planta, tenen una forma allargada, semblant a un vaixell, amb un esperó molt pronunciat a la banda de llevant i un angle més suau a la de ponent.

Situat en un punt elevat, darrera el Puig de Conangle, sobre un extrem rocós i molt proper al riu Ter ofereix unes vistes espectaculars a la Plana de Vic i els Boscos de Savassona. Es pot arribar al castell caminant seguint el camí senyalitzat, no està permès en cap cas abandonar el camí ni accedir a les propietats privades.

Com arribar-hi?

Cal agafar la carretera C-153 que va de Vic a Roda de Ter.

A l’entrada del poble veí de Roda de Ter trencar a la dreta pel Camí dels Molins i continuar fins arribar a una bifurcació per anar a Tavèrnoles (a la dreta) o bé a Salou-Santa Magdalena (esquerra). Cal agafar el camí de l’esquerra i entrar a la finca privada de Salou.

S’aconsella deixar el cotxe en aquest punt i continuar a peu. Una vegada passat el portal d’entrada, trencar a la dreta. Cal anar seguint el camí i arribar fins al Mas de Salou.

No agafeu el camí que passa per darrera la casa (duu a l’ermita de Santa Magdalena de Conangle), sinó el camí de Passarella que continua recte per darrera el cobert .

El camí fa aproximadament 1 kilòmetre de pujada.

Seguidament el camí fa baixada i el castell ja està a uns 200 metres.

El castell es veu des del camí, dalt del turó de l’esquerra.

Es pot visitar lliurement?

Sí, es pot visitar lliurement.

Història

Les primeres notícies de s’Avellana es remunten a l’any 1067, quan el bisbe de Vic Guillem de Balsareny, va confiar el castell amb les seves fronteres i possessions als vescomtes de Girona, Ponç I de Cabrera i la seva esposa Beatriu, amb la condició que sempre que en demanés la potestat o volés entrar i sortir, els vescomtes ho permetessin.

El castell no figurà mai com a dependent de la casa vescomtal, el senyor eminent representava que era el bisbe de Vic i el feudatari la família Cabrera.

Amb tot, hi ha la possibilitat que el castell de s’Avellana fos de la família Cabrera, fins i tot abans de la unió amb els vescomtes de Girona, ja que aquests eren els senyors de la senyoria de Roda on es trobava el castell.

Tenint en compte aquesta suposició, el domini dels bisbes vigatans els devia pervenir d’una cessió dels mateixos Cabrera, els quals devien cedir el domini eminent a la mitra de Vic, i conservaren el feudal; tot i que també es podria tractar d’una compensació de la donació de la torre de Vilagelans, manada pel bisbe Guillem de Balsareny el 1059, als vescomtes de Girona-Cabrera, i que de retruc hauria provocat la cessió del castell de Savellana al prelat.

Els bisbes de Vic devien seguir exercint les seves prerrogatives, es té constància d’una escriptura del 6 de juny de 1080 en la qual el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, concedí a Ponç Guerau I de Cabrera la meitat de la parròquia de “Serivano” (Cervià), a Torelló, com a penyora de dues cavalleries de terra, situades a la demarcació compresa entre Espinelves i Collsuspina, Cabrera, el Congost i Orís; mentre que el vescomte cedí al bisbe el dret d’entrada i sortida en els castells de Vilagelans i Avellana, i va prometre guerrejar al costat del bisbe contra qualsevol enemic excepte el comte de Barcelona.

Al cap d’uns anys, el 1106, el bisbe Arnau de Malla donà al vescomte Guerau II el castell de s’Avellana.

Malgrat els pactes feudals entre el bisbat de Vic i els vescomtes de Cabrera, aquests darrers actuaren cada vegada més com a senyors eminents. En aquest sentit, es té constància diversos documents que demostren la creixent vinculació de la casa vescomtal dels Cabrera amb el castell de s’Avellana.

El 28 d’agost de 1194, els vescomtes Ponç i Marquesa de Cabrera asseguraren un compromís amb el rei Alfons I el Cast sobre la possessió de 5 castells, entre els que es trobava s’Avellana. Al cap de quatre anys el castell figurava infeudat pels vescomtes i en mans del castlà Pere de Lluçà, que per unió matrimonial en cedí el dret a la seva esposa Estefania.

Segons l’historiador Antoni Pladevall, el domini de la mitra de Vic sobre el castell de Savellana era més teòric que real i qui veritablement l’ostentava eren els Cabrera, comtes d’Osona i senyors de Sant Pere de Roda.

Les diferències amb els vescomtes de Cabrera per la possessió de s’Avellana i altres feus, desencadenà, per part dels bisbes, una intensa activitat política i social que durà tot el segle XI i bona part del XII.

A partir del segle XIV, la trajectòria del Castell de s'Avellana s’esvaí fins al punt de gairebé desaparèixer de la documentació posterior.

Segons Antoni Pladevall, és possible que fos enderrocat el 1302, segurament durant les incursions del veguer d’Osona contra el castell del comte de Cabrera, en el marc de les disputes del rei Jaume II el Just contra Bernat III; o bé com a conseqüència de l’expedició armada del 18 de setembre de 1317, ordenada pel bisbe de Vic i comandada pel sots-veguer Català de Soler, que també va destruir les defenses de la sagrera de Sant Pere de Roda.

De tota manera no hi ha proves documentals de la destrucció.

Solament una nota passada per Ramon de Vilanova Rosselló a l’arquitecte Josep M. Pericas quan ambdós preparaven la història dels castells i cases fortes d’Osona que deia: Castell situat prop de Savassona i destruït pels de Vic el segle XIV.

Tanmateix, del domini episcopal de s’Avellana n’hi ha indicis fins a 1334, quan el llavors bisbe de Vic Galceran Sacosta demanà al vescomte Bernat II de Cabrera que li fes acte de reconeixença de tots els feus episcopals que posseïa per establiment, i en especial pel castell de s’Avellana. El vescomte exigí al bisbe que li mostrés l’escriptura per la qual el castell de s’Avellana es tenia en féu pel bisbe, i solament després d’haver-la vist, reconegué el vassallatge, però reservant-se els propis drets.

Però el vescomte, malgrat l’acte de reconeixement, no trigà gaire a obviar els drets episcopals. Així, amb motiu de la formació del comtat d’Osona el 1356, i d’haver-li estat unit el castell de s’Avellana, el vescomte, ara comte, Bernat III, el 1358 declarava posseí Roda i s’Avellana en alou franc i que en el castell hi tenia tot el dret i les rendes; a més d’ostentar la jurisdicció alta i baixa, la pau i guerra i la host i cavalcada a Roda i s’Avellana que foren i han estat des de temps antics del vescomte.

A partir d’aquell moment, els senyors de Cabrera es feren amb el domini de les restes del castell de Savellana, que caigué en l’oblit més absolut.

Una situació que es perllongà fins al segle XVII, quan el vescomtat fou venut al comte d’Aitona i per unió matrimonial passà a la casa de Medinaceli, on romangué fins a la desaparició de les senyories jurisdiccionals.

Els senyors de Cabrera tenien per castlans o feudataris de s’Avellana les famílies s’Avellana amb residència al mateix castell i els Eures, i llurs successos els Santa Eugènia, que gaudien de la castlania major.
De la nissaga dels s’Avellana només coneixem Ponç Bernat i la seva muller Adaledis, pares de Ramon d’Avellana i Guisla. Aquestes informacions es desprenen del testament de la mateixa Adaledis del 7 de juliol de 1139, quan ja era vídua; pel qual nomena hereu al seu fill Ramon, casat amb Farrera, filla del ferrer de Tavertet, i li deixà “ipsum castrum de Avellana cum suis fevis”, juntament amb els altres feus i alous que posseïa el matrimoni s’Avellana, tal com els havia posseït Ponç Bernat mentre visqué.

Amb tot, la família més vinculada amb s’Avellana foren els Eures, els mateixos que exercien la castlania de Vilagelans. Els Eures i els Santa Eugènia començaren a vincular-se al castell de s’Avellana a partir del 1099, quan el vescomte de Cabrera, Ponç Guerau I, l’infeudà a Guillem Borrell d’Eures.

D’aleshores ençà, la família Eures-Santa Eugènia ostentà la castlania del castell de s’Avellana fins a l’any 1375.

Hi ha força indicis que demostren el lligam entre els senyors de Cabrera i els Eures; es conserva un document de 1156 on s’esmenta a Guillem d’Eures en qualitat de testamentari de la casa vescomtal de Cabrera. Així mateix, tenim constància de diversos documents familiars dels Eures-Rocafort-Santa Eugènia, referents a la transmissió del domini de Savellana: l’1 de desembre de 1225, Elissendis de Rocafort cedí en esponsalici al seu marit, Berenguer de Santa Eugènia, “ipsam fortitudinem de Heures cum honoribus et feudis et castrum de Avellana el quitquit habet et habere debet in tota Ausonia et in Savo”.

O bé un altre del 13 d’abril de 1319, on Berenguer de Santa Eugènia, fill i hereu de Pere de Santa Eugènia, establí a Pere de Noguer, de la parròquia de Roda, terres “in circuitu” del “castri de Avellana”.